sí, sí, així sense avisar, m’adono de matinada que en una matinada més ja haurem resolt l’any. carpetassu i llest. i quin any. un any agredolç on he estat testimoni de primera mà de com una vida començava i, ai, una altra acabava com volent deixar lloc a la primera. però no només no calia, sinó que a més ha deixat un buit tan gran…
un any on he après del que vaig ser, on he revisitat la infància [1] i la relació aleshores amb la mare, i amb el pare, hm. on he après del que sóc i del que la societat espera de mi i de com ho visc jo tot plegat. i del que espera de la petita!
però no és aquest el bloc on entrar en anàlisis tan personals, que encara pateixo de certa timidesa internàutica. ni tampoc el moment, que en poques hores els 6 kilos i mig de pura energia que ara carrega piles entrarà de nou en ple rendiment!
ara bé, no deixaré que se m’acabi l’any sense fer net d’algunes de les línies que tenia pensat postejar un d’aquests dies.
—–
[1] i és que parlant d’infància, sembla ser que “que s’acabarà!” era una de les meves frases estrella, especialment a taula quan hi havia alguna cosa que m’agradava…
